Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit polític català que es defineix d'esquerra socialdemòcrata, tot i que tradicionalment vinculat al republicanisme progressista i liberal. Actualment està integrat a la coalició Entesa Catalana de Progrés (ECP) al Parlament de Catalunya, la qual exerceix el govern des de desembre de 2015.
El seu líder és el ministre en cap Oriol Junqueras, president del partit des del 2011. Al parlament europeu forma part del grup parlamentari Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D) i és membre fundador de l'organització política internacional Aliança Progressista (AP). També manté una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) pel que fa als temes que afecten la població juvenil.
Història[]
Fundació[]
Catalunya visqué al llarg de tot el segle XIX un seguit de transformacions socioeconòmiques que, com a conseqüència de la Revolució Industrial, desemboquen en el canvi profund d'una economia fins aleshores eminentment agrària. Aquest fet propicia la gènesi dels primers moviments socials progressistes i federalistes d'arrels profundament democràtiques i republicanes, directament connectats a les noves inquietuds i idees que s'estenen arreu d'Europa.
Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al barri de Sants de Barcelona la Conferència d'Esquerres, a on es va fundar com a partit polític l'Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Esquerra Catalana de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys, l'Acció Catalana de Jaume Bofill i el grup L'Opinió de Joan Lluhí, a més de diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política va ésser Francesc Macià escollit per unanimitat.
Els principis més importants van ser: l'assoliment de la República a Catalunya, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i escoles de treball.
L'hegemonia republicana[]
Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, ERC va esdevenir el partit més votat a les eleccions d'abril de 1931. Després de la victòria Macià va proclamar la República Catalana. Així es va redactar una nova Constitució i Macià va assumir la presidència de la República.
L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum la Constitució de la Tercera República de Catalunya. Aquesta Constitució, actualment vigent, va entrar en vigor el setembre de 1932. ERC, a partir d'aquell moment guanya totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. És en aquest context polític que el desembre de 1933 mor Francesc Macià. Lluís Companys el succeeix com a President de la Generalitat.
El primer govern de Companys es caracteritzà pel desenvolupament del programa de reformes i redistribucions, per la qual cosa el govern comptà amb el suport de socialistes. L'enfrontament amb la Lliga, dirigida per Cambó, foren molt tensos però amb les noves eleccions de 1936 ERC va consolidar la seva majoria absoluta davant d'una dreta completament desestructurada i que encara no s'havia empassat la caiguda de la monarquia.
Segona Guerra Mundial[]
Postguerra i nova hegemonia[]
Presidència de Josep Tarradellas[]
El 17è Congrés Nacional (març de 1975) va estar marcat per l'enfrontament entre partidaris i opositors del president Tarradellas, qui es va tornar a presentar a la reelecció com a president del partit amb Joan Sauret com a secretari general. L'oposició va estar encapçalada pel corrent liberal d'ERC, els quals van presentar a Joan Baptista Cendrós com a candidat a la presidència i a Ramon Trias a la secretaria general.
Al setembre 1975, el corrent liberal d'ERC decideix abandonar el partit per fundar-ne un de propi: Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC). Aquesta escisió va significar la pèrdua de vuit diputats així com uns cent regidors, deixant al partit tocat tot i que encara disposés d'una àmplia majoria.
Aquesta crisi va marcar el 18è Congrés Nacional (juliol de 1976) on, tot i que Tarradellas tornà a guanyar la presidència sense cap candidat en contra, va sortir escollit Heribert Barrera com a secretari general en una dura pugna front a Joan Casanelles, qui tenia el suport de la direcció i el mateix Tarradellas. El difícil equilibri entre Tarradellas i Barrera, sumat a l'avançada edat del primer i el retrocés a les eleccions al Parlament de 1977 comporten la renúncia de Josep Tarradellas a la presidència del partit així com la convocatòria d'un nou congrés. Al 19è Congrés Nacional (desembre de 1977) surt escollit president Heribert Barrera front a Josep Andreu. Per la seva banda, Joan Hortalà -qui tenia el suport de Barrera- és escollit secretari general.
L'últim govern de Tarradellas va estar marcat tant per les tensions amb la direcció del partit com amb un apropament als socialistes de Joan Reventós, el qual era desaprovat per Barrera. No obstant això, aquest enteniment del corrent tarradellista amb el PSC va permetre a Narcís Serra accedir a la batllia de Barcelona. L'enfrontament es va fer palés al 20è Congrés Nacional (juny de 1979), on Barrera i Hortalà aconseguiren sortir reelegits com a president i secretari general si bé per un estret marge front a Josep Rahola i Francesc Ferrer, candidats respectivament. En aquest congrés també es va aprovar la incorporació i dissolució del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) de Josep Verde, partit que de facto ja es va integrar al juliol de 1978. Tarradellas, per la seva banda, decideix convocar eleccions per a març de l'any següent i retirar-se de la política.
Declivi i oposició[]
Les eleccions de març de 1980 varen significar una desfeta electoral tal i com es preveia. Però, ja que el daltabaix s'imaginava molt pitjor, Heribert Barrera no va sortir-ne massa perjudicat. Amb un Parlament molt fraccionat, Barrera va sortir escollit president del Parlament amb el suport de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el PSC. ERC finalment es va decantar per investir a Jordi Pujol (CDC) com a president de la República si bé no va entrar al govern. No obstant, aquesta investidura va esquerdar encara més el partit entre els partidaris de Barrera i els seus opositors.
Al 22è Congrés Nacional (octubre de 1981) Barrera i Hortalà varen ser derrotats i substituïts respectivament per Josep Rahola i Francesc Ferrer. Al desembre de 1981 els diputats Joan Hortalà, Marçal Casanovas i Albert Alay varen abandonar del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana per adscriure's als Grup Mixt. Al gener de 1982 varen constituir el partit Esquerra de Catalunya. Tot i l'escissió, la nova direcció d'ERC va assumir la tasca de la transició cap a la renovació del partit. Aquesta transició es va consolidar al desembre de 1982 (23è Congrés) on els renovadors Narcís Serra i Jaume Nualart es van fer amb la presidència i la secretaria general del partit, respectivament.
La nova direcció encapçalada per Serra va esdevenir un rejoveniment del partit amb el suport implícit de les restes del "tarradellisme" i els socialdemòcrates de l'antic Reagrupament. El viratge cap a l'esquerra d'ERC va permetre un nou enteniment amb el PSC. No obstant això, li costa una nova escissió encapçalada pels diputats Ramon Vinyals i Rafael Casanovas, qui passaren al Grup Mixt i crearen el partit Centre Democràtic (CD) que posteriorment s'acabaria integrant a CDC. A més, a la moció de censura presentada per Josep Benet (octubre de 1983) la direcció del partit va decidir abstenir-se per tal d'impedir el complet trencament del grup parlamentari, predominantment "barrerista".
Tot i que les eleccions parlamentàries i europees de 1984 representaren un lleuger retrocés tant en vots com en representació, el lideratge de Serra es va veure refermat amb la renovació del grup parlamentari. Al 24è Congrés (gener de 1985) Serra i Nualart foren reescollits als càrrecs de president i secretari general -respectivament- sense competir amb cap altra candidatura.
Els esdeveniments històrics de finals dels vuitanta varen traduïr-se en una reconfiguració de les aliances polítiques d'ERC. Per una banda, a Catalunya hi esdevenia un major distanciament de CDC i s'esdevenien pactes amb el PSC i fins i tot amb el PSUC. Per altra banda, a nivell europeu s'ordia la ruptura amb un gaullisme cada vegada més escorat cap a la dreta que finalment tingué lloc al juliol de 1987 al Parlament Europeu: els gaullistes i els seus aliats del Grup dels demòcrates europeus de progrés varen formar el Reagrupament dels Demòcrates Europeus, on ERC no hi va participar i va passar al Grup de l'Arc de Sant Martí (posteriorment ERC va ser membre i fundador de l'Aliança Progressista Europea).
A les eleccions de 1988, ERC va desbancar al PSC com a segona força i Narcís Serra esdevingué cap de l'oposició. La lleugera recuperació d'ERC va permetre consolidar a Serra com a president del partit. Jaume Nualart, per la seva banda, va continuar al capdavant de la secretaria general fins al desembre de 1991 (27è Congrés) on va ser substituït per l'Àngel Colom.
El 28è Congrés Nacional d'ERC, celebrat el juny de 1992, aprova la reforma dels seus Estatuts i propugna en el seu primer article estatutari un posicionament ideològic d'esquerres que pren com a referents la socialdemocràcia i la defensa del medi ambient, dels drets humans i dels pobles, i fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat internacional.
Maragall i el nou ascens d'ERC
Els governs tripartits[]
Presidència de Maragall
Presidència de Carod-Rovira
Enfrontaments entre el govern i el partit
Al 35è Congrés Nacional d'ERC celebrat al mes de juny de 2008 es va evidenciar que el partit estava dividit. Per una banda, es situaven els defensors i els crítics del govern tripartit, sent el líder d'aquests últims Joan Carretero. Per la seva banda, es varen presentar dos candidatures entre els defensors del tripartit: la continuista, liderada per Ernest Benach i amb el suport del president Carod-Rovira; i la renovadora, liderada pel fins aleshores secretari general del partit, Joan Puigcercós. Per últim, també va concòrrer una quarta candidatura liderada per l'activista Uriel Bertran. Si bé Puigcercós va sortir escollit president amb el 37% de suports, la candidatura de Carretero va quedar-se a nou punts. Joan Ridao, candidat de Puigcercós a la secretaria general d'ERC, va sortir també escollit.
Tot i que Puigcercós va donar suport al tripartit, les tensions entre el president Carod-Rovira i la direcció del partit aviat varen sortir a la llum. L'escalada de desencontres va dur al president Carod-Rovira a renunciar oficialment a liderar la candidatura a les properes eleccions al març de 2009. A més, a l'abril de 2009 Joan Carretero va abandonar el partit i al juliol va constituir el partit Reagrupament Nacional Català (RNC). Tot això, sumat a la negativa de CpC per a reeditar la coalició, va provocar la desfeta d'ERC a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2011. Passats uns dies, tant Puigcercós com tota la direcció del partit va dimitir i es va convocar el 36è Congrés Nacional per a desembre de 2011.
La nova ERC[]
El 17 de desembre de 2011, en el context del 36è Congrés Nacional, la militància va escollir Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària nacional. Sota la nova direcció executiva del partit, ERC va aconseguir revertir la dinàmica electoral negativa en la que estava immersa. ERC va guanyar les eleccions europees de maig de 2014 tot i que mantenint el mateix nombre de diputats.
El 19 de juliol de 2015, ERC, Iniciativa Verds i el PSC així com agrupacions de la societat civil s'uneixen per un objectiu comú, bastir una candidatura de progrés i ecologista per així poder guanyar les eleccions al Parlament del 2015: l'Entesa Catalana de Progrés (ECP). Tot i que l'Oriol Junqueras era el líder "natural" de la nova candidatura com a president d'ERC, aquest en va donar suport a l'ex-eurodiputat d'IV (ara independent) Raül Romeva com a candidat a la presidència
Organigrama[]
El president és el líder o màxim representant del partit. L'actual president és Oriol Junqueras i Vies, des del 17 de setembre de 2011. El secretari general és la segona persona amb més poder a l'organigrama del partit. Actualment el càrrec l'ocupa Marta Rovira i Vergés, des de l'1 d'octubre de 2011. Aquests dos càrrecs formen part de l'Executiva Nacional, òrgan de gestió del partit.
Presidents d'ERC[]
1931 - 1933 Francesc Macià i Llussà
1933 - 1934 Lluís Companys i Jover
1934 - 1936 Carles Pi i Sunyer
1936 - 1940 Lluís Companys i Jover
1940 - 1957 Josep Irla i Bosch
1957 - 1977 Josep Tarradellas i Joan
1977 - 1981 Heribert Barrera i Costa
1981 - 1982 Josep Andreu i Abelló
1982 - 1996 Narcís Serra i Serra
1996 - 2004 Pasqual Maragall i Mira
2004 - 2008 Josep-Lluís Carod-Rovira
2008 - 2011 Joan Puigcercós i Boixassa
2011 - avui Oriol Junqueras i Vies
Secretaris Generals d'ERC[]
1931 - 1931 Joan Lluís Pujol i Font
1931 - 1932 Josep Tarradellas i Joan
1932 - 1938 Joan Tauler i Palomeras
1938 - 1957 Josep Tarradellas i Joan
1957 - 1976 Joan Sauret i Garcia
1976 - 1977 Heribert Barrera i Costa
1977 - 1981 Joan Hortalà i Arau
1981 - 1982 Francesc Ferrer i Gironès
1982 - 1992 Jaume Nualart i Serrats
1992 - 1996 Àngel Colom i Colom
1996 - 2004 Josep-Lluís Carod-Rovira
2004 - 2008 Joan Puigcercós i Boixassa
2008 - 2011 Joan Ridao i Martín
2011 - avui Marta Rovira i Vergés
Resultats electorals[]
Parlament de Catalunya[]
Eleccions | % vots (posició) | Diputats | +/- | Candidat
- 1931 | 54,90% (1r) | 59/78 | - | Francesc Macià
- 1932 | 52,60% (1r) | 72/99 | +13 | Francesc Macià
- 1936 | 48,30% (1r) | 78/125 | +6 | Lluís Companys
- 1945 | 37,34% (1r) | 77/150 | -1 | Josep Irla
- 1949 | 36,68% (1r) | 79/165 | -2 | Josep Irla
- 1953 | 41,83% (1r) | 84/165 | +5 | Josep Tarradellas
- 1957 | 42,11% (1r) | 85/175 | +1 | Josep Tarradellas
- 1961 | 41,05% (1r) | 83/175 | -1 | Josep Tarradellas
- 1965 | 40,23% (1r) | 82/175 | -3 | Josep Tarradellas
- 1969 | 42,36% (1r) | 84/175 | -1 | Josep Tarradellas
- 1973 | 38,79% (1r) | 77/175 | = | Josep Tarradellas
- 1977 | 26,42% (1r) | 63/185 | -18 | Josep Tarradellas
- 1980 | 19,06% (4t) | 35/185 | -28 | Heribert Barrera
- 1984 | 18,01% (2n) | 31/185 | -4 | Narcís Serra
- 1988 | 18,73% (2n) | 33/185 | +2 | Narcís Serra
- 1992 | 21,46% (2n) | 35/185 | +2 | Narcís Serra
- 1995 | 20,55% (2n) | 34/185 | -1 | Narcís Serra
- 1999 | 33,70% (1r) | 62/185 | +25 | Pasqual Maragall
- 2003 | 39,04% (1r) | 75/185 | +13 | Pasqual Maragall
- 2007 | 32,19% (1r) | 58/185 | -17 | Josep-Lluís Carod-Rovira
- 2011 | 26,11% (2n) | 36/185 | -22 | Joan Puigcercós
- 2015 |
Parlament Europeu[]
Eleccions | % vots (posició) | Diputats | +/- | Candidat
- 1979 | 19,68% (2n) | 4/18 | - | Josep Rahola
- 1984 | 20,21% (2n) | 4/18 | = | Josep Rahola
- 1989 | 19,60% (2n) | 4/18 | = | Josep Verde
- 1994 | 21,05% (2n) | 5/20 | +1 | Josep Verde
- 1999 | 30,16% (1r) | 7/20 | +2 | Pilar Rahola
- 2004 | 37,58% (1r) | 7/18 | = | Miquel Strubell
- 2009 | 25,44% (2n) | 5/17 | -2 | Oriol Junqueras
- 2014 | 24,86% (1r) | 5/17 | = | Josep Maria Terricabras